En la Vall d’Uixó es troen vestigis de presència humana des del Paleolític, especialment junt a les Coves de Sant Josep, quan grups de caçadors-recol·lectors van fer de les coves del paratge la seua llar. Encara que ibers i romans es van establir al municipi, hem d’esperar fins època andalusí per a que es comence a formar el casc urbà que hui coneixem.

A l’ombra del Castell andalusí d’Uixó, que dóna nom a la ciutat, un rosari d’alqueries musulmanes es distribuïen al llarg d’una séquia que acostava l’aigua de les Coves de Sant Josep, una séquia segurament traçada pels romans. A partir del segle XVII aquestes alqueries s’unifiquen en dos nuclis urbans (El Lloc de Dalt i El Lloc de Baix) al voltant de les dos parròquies històriques (l’Església de l’Àngel i la de l’Assumpció respectivament), el que marcarà la idosincràcia del poble.

Amb el final de les Guerres Carlines, ja en el segle XIX, la Vall d’Uixó experimenta un procés d’industrialització al voltant del calcer, que culmina amb l’instal·lació de la Fàbrica Segarra, centre productor de calcer més important d’Espanya al llarg del segle XX.